dimecres, 11 de maig del 2011

HAPPYTHANKYOUMOREPLEASE


 Amb aquest títol s’estrena l’actor Josh Radnor com a director d’una pel·lícula sorprenentment fresca i a l’estil del neoyorquí Woody Allen. Potser no tant acurat pel que respecta al guió, però sí en la seva posada en escena i direcció d’actors.

            La historia transcorre a la Nova York actual, a on se'ns presenta a Sam, un escriptor amb molt de talent però poc centrat, que prova d’obrir-se camí en la seva professió. De seguida podrem observar el bon cor d’aquest personatge, que amb ingenuïtat “adopta” en Rasheen, un nen perdut que aviat fa amistat amb ell i esdevindrà la seva ombra. A partir d’aquí, completen el repartiment una vella amiga seva, un “Sam 2” que la pretén, i una noia amb aspiracions a cantant, el seu últim “ligue”.

Però no ens enganyem: del que realment ens parla la pel·lícula és de l’amor, d’estimar i de ser estimat. I de com actualment estem entenent les relacions humanes com a alguna cosa passatgera, del moment. Sam és un personatge un tant enamoradís que de cop i volta troba una noia que l’inflama més que les altres que coneix del seu “dia a dia” de llit. La manera que ell té d’entendre la vida es resumeix en la frase que un dels personatges li diu: “Tú escrius històries curtes: jo el que vull és una novel·la”. Aquesta és la clau del film. El protagonista entén la seva vida com farcida de diferents relacions i moments. En Rasheen també jugarà el seu paper, donat que farà evolucionar el personatge, ajudat per la noia.
  La direcció d'actors, com hem dit, és magistral. Uns personatges creïbles i ben treballats que han gaudit d'un bon text i diàlegs a partir dels quals treballar. Potser la part fluixa del film sigui una subtrama entre dos amics d’en Sam que no acaba d’entendre’s, donat que té molts canvis i suposo que respondrà a qüestions de muntatge final, que van obligar a escapçar-la per durada. Potser haurem d’esperar al Director’s cut per a gaudir-la sencera.
Una pel·lícula que no us podeu perdre, feta amb ofici però també amb amor.

Si voleu veure el tráiler del film, aquí el teniu:

divendres, 18 de març del 2011

INCENDIES, quan les coses no són les que semblen.

"Incendies", amb aquest títol vaig anar ahir a veure una pel.lícula que em va ensenyar a estimar un altre cop el cinema d'autor.

És un film en el que costa d'entrar (de fet potser perquè anava una mica cansat), però que un cop endinsats entrem de manera vertiginosa en una espiral de fets, explicats en present i en flaixbacs, que ens parlen d'una mare i una filla que entren en connexió, que es comuniquen, un cop la mare ha mort. No és aquesta una conexió del "més enllà", sinó orientada a entendre qui era realment la mare. I és com despertar i adonar-se'n que aquella persona que ha estat al teu costat durant tota la teva vida es mostra tal i com és quan ja no hi és.

És l'eterna història de la recerca, del viatge iniciàtic que, com de costum, es fa de manera física i també mental. Una transformació d'un personatge que s'adona del que realment ha passat la mare, que esdevé un símbol de resistència, tenacitat i perdó davant un món intolerant.

És curiós com no se sap de quin pais parla la pel.lícula, però com a partir d'aquest pais metafòric tenim una història de religió, intolerància, repressió, etc...però sobretot és una història que parla de l'amor, i de com aquest, gràcies a un cor immens, és capaç de perdonar.

Una història, en definitiva, molt punyent, però a la vegada molt tendre.


Si voleu accedir a la web del cinema Renoir, a on es parla del film, feu clic aquí.

dimarts, 8 de juny del 2010

Por qué odio el 3d (y por qué tú también deberías odiarlo).

Éste es el título del artículo que Roger Ebert ha publicado recientemente en su web. En breve os adjuntaré la traducción.

De momento os dejo el tráiler de la película: