EL CINE DIGITAL MATÓ AL CINE

No, no es una afirmación, sino un hecho que bien podría darse si no se toman medidas a corto plazo.

Hemos vivido cambios sustanciales de los que el público solo es consciente en parte. El “público” sigue yendo (o no) al cine, disfrutando de las sesiones y de sus palomitas sin notar apenas los cambios que están apareciendo poco a poco.

La cosa empezó con la digitalización de la postproducción, proceso que aportó muchísima agilidad a la hora de montar. De las pesadas y farragosas Moviolas y Steenbecks pasamos a la llamada “edición no-lineal”, que nos permitía no trabajar con el material filmado sinó de manera virtual. Aparte de éste detalle, el montaje final se seguía haciendo en soporte fotoquímico, detalle éste que aseguraba una calidad final del producto más que apreciable.

También los procesos de postproducción en efectos digitales nos han aportado mucho, pero siempre acababan finalizando sus procesos en el estándar de 35 mm.

Los procesos de restauración también se han visto afectados. De la versión de “Vértigo” de Hitchcock restaurada analógicamente a finales  de los 90, hemos pasado a restauración digital de “El Padrino” en 4K. Las dos copias resultantes del proceso son poco menos que impecables.

Pero el drama, aparte del cambio de estándar (que también lo es, ya que no existirá un estándar para la era digital, con lo que ello significa para el futuro y la preservación) es que los exhibidores no aprenden, y si antes estábamos molestos por si nos aceleraban el proyector para meter hasta 4 sesiones, uno de los altavoces no funcionaba o al iluminado exhibidor de turno se le había ocurrido cambiar una lente más angular “para aprovechar más la pantalla”, ahora la cosa se va a multiplicar.

No está nada mal el cine digital. Yo mismo he comprobado los resultados, y en las salas donde la calidad de visionado se cuida y se hace bien, no tengo nada que decir. Pero si los exhibidores, utilizando el argumento de creer que el espectador es idiota (que en algún caso puede darse) o no es capaz de darse cuenta de que le están dando gato por liebre, siguen en su tendencia a utilizar la picaresca con el cada vez menor público que tiene, acabará por dinamitarse a sí mismo.

Señores exhibidores, por favor:

1. NO reduzcan la calidad de las sesiones digitales para ahorrar consumo y vida de lámpara, y menos cuando estamos viendo una película en 3d (ya bastante oscuro se ve). 
2. NO proyecten desde otros “sources” que no sean los discos duros de distribuidora dispuestos para proyectar. 
3. UTILICEN proyectores 4K (los 2K no se ven bien por más que insistan). Todas estas peticiones se encierran en una: sean honestos.

En una sesión 3d no tenemos rebaja en el precio de la entrada, lo que quiere decir que no pueden “rebajar” en la lámpara de proyección.

Ustedes serán los responsables directos de que la implementación del cine digital se pueda hacer de manera correcta y con calidad.


Y aunque éste es un país de pícaros, quiero pensar en que ninguno de ustedes lo es. Por su bien, y el bien del futuro del cine proyectado en salas. Y para ver un Blu-Ray, me compro un proyector y me quedo en casa, que estoy más caliente.

HAPPYTHANKYOUMOREPLEASE

 Amb aquest títol s’estrena l’actor Josh Radnor com a director d’una pel·lícula sorprenentment fresca i a l’estil del neoyorquí Woody Allen. Potser no tant acurat pel que respecta al guió, però sí en la seva posada en escena i direcció d’actors.

            La historia transcorre a la Nova York actual, a on se'ns presenta a Sam, un escriptor amb molt de talent però poc centrat, que prova d’obrir-se camí en la seva professió. De seguida podrem observar el bon cor d’aquest personatge, que amb ingenuïtat “adopta” en Rasheen, un nen perdut que aviat fa amistat amb ell i esdevindrà la seva ombra. A partir d’aquí, completen el repartiment una vella amiga seva, un “Sam 2” que la pretén, i una noia amb aspiracions a cantant, el seu últim “ligue”.

Però no ens enganyem: del que realment ens parla la pel·lícula és de l’amor, d’estimar i de ser estimat. I de com actualment estem entenent les relacions humanes com a alguna cosa passatgera, del moment. Sam és un personatge un tant enamoradís que de cop i volta troba una noia que l’inflama més que les altres que coneix del seu “dia a dia” de llit. La manera que ell té d’entendre la vida es resumeix en la frase que un dels personatges li diu: “Tú escrius històries curtes: jo el que vull és una novel·la”. Aquesta és la clau del film. El protagonista entén la seva vida com farcida de diferents relacions i moments. En Rasheen també jugarà el seu paper, donat que farà evolucionar el personatge, ajudat per la noia.

  La direcció d'actors, com hem dit, és magistral. Uns personatges creïbles i ben treballats que han gaudit d'un bon text i diàlegs a partir dels quals treballar. Potser la part fluixa del film sigui una subtrama entre dos amics d’en Sam que no acaba d’entendre’s, donat que té molts canvis i suposo que respondrà a qüestions de muntatge final, que van obligar a escapçar-la per durada. Potser haurem d’esperar al Director’s cut per a gaudir-la sencera.

Una pel·lícula que no us podeu perdre, feta amb ofici però també amb amor.

Si voleu veure el tráiler del film, aquí el teniu:

INCENDIES, quan les coses no són les que semblen.

"Incendies", amb aquest títol vaig anar ahir a veure una pel.lícula que em va ensenyar a estimar un altre cop el cinema d'autor.

És un film en el que costa d'entrar (de fet potser perquè anava una mica cansat), però que un cop endinsats entrem de manera vertiginosa en una espiral de fets, explicats en present i en flaixbacs, que ens parlen d'una mare i una filla que entren en connexió, que es comuniquen, un cop la mare ha mort. No és aquesta una conexió del "més enllà", sinó orientada a entendre qui era realment la mare. I és com despertar i adonar-se'n que aquella persona que ha estat al teu costat durant tota la teva vida es mostra tal i com és quan ja no hi és.

És l'eterna història de la recerca, del viatge iniciàtic que, com de costum, es fa de manera física i també mental. Una transformació d'un personatge que s'adona del que realment ha passat la mare, que esdevé un símbol de resistència, tenacitat i perdó davant un món intolerant.

És curiós com no se sap de quin pais parla la pel.lícula, però com a partir d'aquest pais metafòric tenim una història de religió, intolerància, repressió, etc...però sobretot és una història que parla de l'amor, i de com aquest, gràcies a un cor immens, és capaç de perdonar.

Una història, en definitiva, molt punyent, però a la vegada molt tendre.

Si voleu accedir a la web del cinema Renoir, a on es parla del film, feu clic aquí.