INCENDIES, quan les coses no són les que semblen.

"Incendies", amb aquest títol vaig anar ahir a veure una pel.lícula que em va ensenyar a estimar un altre cop el cinema d'autor.

És un film en el que costa d'entrar (de fet potser perquè anava una mica cansat), però que un cop endinsats entrem de manera vertiginosa en una espiral de fets, explicats en present i en flaixbacs, que ens parlen d'una mare i una filla que entren en connexió, que es comuniquen, un cop la mare ha mort. No és aquesta una conexió del "més enllà", sinó orientada a entendre qui era realment la mare. I és com despertar i adonar-se'n que aquella persona que ha estat al teu costat durant tota la teva vida es mostra tal i com és quan ja no hi és.

És l'eterna història de la recerca, del viatge iniciàtic que, com de costum, es fa de manera física i també mental. Una transformació d'un personatge que s'adona del que realment ha passat la mare, que esdevé un símbol de resistència, tenacitat i perdó davant un món intolerant.

És curiós com no se sap de quin pais parla la pel.lícula, però com a partir d'aquest pais metafòric tenim una història de religió, intolerància, repressió, etc...però sobretot és una història que parla de l'amor, i de com aquest, gràcies a un cor immens, és capaç de perdonar.

Una història, en definitiva, molt punyent, però a la vegada molt tendre.

Si voleu accedir a la web del cinema Renoir, a on es parla del film, feu clic aquí.